36 anys del “Via Crucis” de Llorenç Moyà

Enguany fa 36 anys que, cada Divendres Sant, l’Ajuntament de Palma, a través del grup Taula Rodona Teatre, presenta l’espectacle Via Crucis de Llorenç Moyà.

Abans, un petit aclariment: enguany faria 38 anys d’aquesta tradició, però amb la pandèmia aquests dos darrers anys s’ha suspès. Enguany tornam a oferir al públic, amb un esclat d’alegria, aquesta petita joia de Moyà.

Aquest any, després de tants d’anys a les Escales de la Seu, i altres indrets, ens traslladam a un nou espai: Ses Voltes. Espai ben conegut per nosaltres, ja que hi representam una altra peça de Moyà L’Adoració dels tres Reis d’Orient. Pensam que en aquests temps que estam vivint de tanta incertesa, és el lloc idoni.

Aquest acte sacramental forma part dels actes que tenen lloc dins la Setmana Santa, tot i que no té res a veure amb una processó. És un ritu teatral, on es barregen la poesia, el moviment, el crit, el plany, i la música per a endinsar-se fins al fons de cada espectador, amb una visió pasoliniana d’una absoluta austeritat per donar una “visió universal” lluny d’uns “tòpics provincians”.

Vaig tenir la sort de conèixer Moyà i passar-hi molts moments, i crec amb seguretat que se sentiria ben orgullós d’aquesta representació que s’ha convertit en una tradició cultural que arriba a tot el públic per la seva connotació de ritual universal. Després de 35 anys, encara ara, ens demanam el perquè d’aquesta relació dramàtica tan intensa entre els espectadors i els actors, però el que és ben cert és l’immens plaer de tots els que participam en aquest espectacle i que tothom gaudeix del sentiment i de la meravellosa resposta del públic que cada any ens acompanya.
Gràcies al pintor belga Urbino, que va viure molts d’anys a Mallorca, bon amic meu i que també va conèixer Moyà, per aquest magnífic dibuix que il·lustra la portada del programa.
Per a acabar, un sentit record per a Pilar Casasnovas i Joan Vidal, que ens varen deixar l’any passat, companys i grans actors, que varen participar durant tants anys, des del començament, en aquest Via Crucis i que sempre tindrem en el nostre record.

Bernat Pujol Matas, 2022

DIVENDRES SANT DE 1961

El Via Crucis que en Llorenç Moyà, per la primavera del 1953, confegia amb el seu art prodigiós d’exquisida miniatura, veu la llum quan ja el poeta, fidel a la seva vocació i al seu destí, ha salpat àncores cap a més fondes i arriscades mars. Aquest primorós enfilall de sonets que tinc l’honor de presentar, pertany, doncs, no a l’avui del seu autor, sinó a la seva íntima i personal història. Ara, en Llorenç Moyà no escriuria, de segur, abocant-hi, com feu aleshores, la gràcia d’una jardineria fastuosa.

Perquè en Llorenç Moyà és un poeta de llarg i conscienciós aprenentatge. Sap, com Rafael Alberti, la necessitat de l’acadèmia, de començar la pujada pels graons més baixos –i no d’un salt, perillós i quasi sempre infecund. Sap també, emperò, que en oblidar l’acadèmia és quan aquesta obre la seva flor amagada; i per això té el coratge, l’assenyada prudència, de desfer el camí quan el camí s’esborra dins la garriga; de desfer-lo per no perdre’s dins la selva obscura, espantable i temptadora; de desfer-lo, tanmateix, servant-ne tot el perfum de l’experiència –aquell arbre, aquell rierol, aquella coma–, tot el record –i tot l’oblit– d’un caminar que mai no fou endebades.
Dos són els camins que en Llorenç Moyà, fins ara, ha fet i ha desfet. El segon l’ha conduït més enfora que el primer; molt més lluny haurà de fer-se encara pel tercer, avui tot just encetat. Vet aquí una línia exemplar per a la trajectòria d’un poeta. El fruit del primer camí, fàcil, planer i curt, fou La bona terra. El segon, delitosament tortuós, poblat de revolts on s’amagaven rutilants meravelles, va estrenar-se amb el barroc discret i malenconiós d’Ocells i peixos, i es remuntava tot seguit al barroc delirant de Flos Sanctorum, per esbravar-se, ja esgotat i pàl·lid, en el rococó de La posada de la Núvia. El camí, més enllà, es perdia de bell nou. El poeta hagué de tornar enrere per temptar una altra ruta. Aquesta l’ha portat, de cop i volta, a la fondària serena de Palinur –encara inèdit–, el seu millor llibre.

Contemporani, si fa no fa, de Flos Sanctorum, cal situar Via Crucis en el ple migdia del camí barroc. El poeta retia aleshores culte fervorós a la bellesa per la bellesa. Estimava la paraula –un amor que sempre ha servat, i serva encara, al llarg de tots els seus camins– apassionadament i sensualment. Estimava el dring, la llum i el perfum de la paraula; la melodia que, acoblant una paraula amb l’altra, s’eleva com una fumerola d’encens. Les paraules s’abracen i s’encalcen, dansen harmonioses o juguen a conillons d’amagat per dibuixar les volutes, la glòria feixuga del barroc.
Aquest, el barroc, va crismar el nostre poeta amb matisos peculiaríssims. Més que en la línia neobarroca –avui de sobres extingida– que va suscitar dins la lírica castellana del 27 el centenari de Góngora (un ressò de la qual podem trobar, en el camp de la poesia catalana, a certs aspectes de l’obra de Rosselló-Pòrcel: aquelles ficcions d’incendi i polèmica de nacres, aquell marbre dolç, sebastià de lliri, o el deliciós sonet:

Amor, senyor de l’ampla monarquia que publica el clavell i del foc reclama…

més que en aquest corrent d’elaboració intel·lectual i àdhuc “professoral”, els versos d’en Moyà, per la seva –entengui’s el que vull dir– “ingenuïtat”, ens recorden el vertader barroc, el barroc tradicional. La turgent decoració, l’apassionada desmesura –Potosí dels dolors, Mare pristina, diu a un sonet digne de Fray Hortensio Paravicino– que fan l’excel·lència del barroc del segle d’or castellà, són expressades aquí amb veu, no de savi i sensible coneixedor de la història de la literatura, sinó consubstancial a l’entranya del poeta, que corria adelerat per les carreres de la sumptuosa bellesa. Sumptuosa, diem; però tendra alhora, i delicada; fina i petita. Per això, si volguéssim cercar un esperit fratern del Moyà barroc, ens hauríem de remuntar més que al “escándalo bizarro” de Góngora, a qualque altre poeta de l’època, menor i exquisit. Pedro de Espinosa, per ventura.

Via Crucis, com és lògic, té –i assoleix– un fi latrèutic. El protagonista d’aquest Calvari líric no és, tanmateix, el drama de la Passió, sinó –ja ho hem insinuat– la bellesa. Es vessa la sang i rodolen, galtes avall, les llàgrimes; però el poeta ens parla de clavells i de rosaris de perles. El patiment i el misteri són absents. Tot és bell, harmoniós, àdhuc –gosaríem dir– cortesà. No trastoca el martiri la melodia dels cossos, intactes com el Crist de Velázquez. Jesús és, successivament, Àmfora de roses, Grum de timiama, Salomó del clavell i la rosella, Melòdic degotall, Arpa de carn, Tabor de l’harmonia, Flor del blat, Palma latent, Lliri cast… Tot és com un jardí en el ple de la florida, com una església de Setmana Santa, flairós de ciris i d’estrenada primavera. El poeta, com el joglar de Nostra Dona, transfigura en pregària el millor dels seus dons, el seu art de joglaria: l’amor a la paraula.

És possible que en Llorenç Moyà, clos el cicle barroc, i viatger, avui, de més altes aventures, ja no s’hagués interessat gaire per la publicació d’aquest Via Crucis, escrit temps enrere. La feliç circumstància, emperò, d’haver obtingut el Premi Mossèn Alcover 1960, instituït per les Joventuts Musicals de Manacor, el treu a la despietada claror del dia. Sortirà vencedor de la prova. Perquè si la llum que hi batega s’ha esvaït dins l’ànima del poeta per donar pas a noves lluïssors, en resta, impol·luta la bellesa; la pura bellesa que, com va dir Keats a uns versos memorables, és l’essència mateixa de la veritat.

Josep Maria Llompart